Hemeroteques de premsa de Madrid: El País, El Mundo... Ja hi era fa temps...

En aquesta adreça podreu consultar totes les notícies aparegudes a "El País" des de la seva aparició el 1976 fins avui en dia, per paraules: http://www.elpais.com/archivo

En aquesta altra es pot consultar "El Mundo" des de 1994 a 2008: http://www.elmundo.es/papel/hemeroteca/

Una imatge val més que mil paraules. Del PCI en l'actualitat

Fotografia d'un cartell del PCI a Sicília realitzada en un viatge l'any 2005.

Tot comentari és sobrer.

La Vanguardia oberta al món i gratuita, 1881-2008!!!!!!!!!!!

En aquesta adreça podreu consultar l'Hemroteca de "La Vanguardia", de Barcelona, des de 1881 fins al dis present del 2008: http://www.lavanguardia.es/hemeroteca/. A més, des d'ara, i no com abans, es poden buscar noms i termes específics.

Benvolguts, la història ja mai tornarà a ser el mateix. A partir d'ara ningú te excuses per a fer llibres poc o mal documentats i el nivell d'exigència a de ésser superior. Així que apa, a buscar a buscar vinga!!!!!

Com un far contra les ones

Postal franquejada el 1914 i comprada al pla de la Catedral de Barcelona 24 d'octubre de 2008 (1€)

Dieppe (Haute Normandie, France)

L'historiador present, es confesa. La feina solitària a casa, amb els papers, els llibres i les fotocòpies de documents provoca una efervescència cerebral excesiva. Per una banda, l'autodisciplina de treballar a casa cada dia, 8 hores a la jornada, sense cap supervisió i només amb l'autoexigència es fa dur. La manca de contactes humans, tot i acceptar que mai he estat de molta sociabilitat, no afavoreix el trencament d'aquesta situació.

A més, com els fars, la feina de trucar i enviar mails cada dia a arxius i altres per a aconseguir poder consultar una documentació, aconseguir un llibre o unes fotocòpies encarregades, és un element que fatiga i esgota.

Estudiar i escriure sobre el passat sembla més agradable, quan un veu la mediocritat del present i s'aborreix sense mesura amb les discussions polítiques i altres del món que l'envolta.

Com un far davant de la història. I com el de la postal, a vegades, manipulat.

Tot i això, un no pot queixar-se de la vida privilegiada que té, tot i que, potser, no l'acaba de satisfer en la seva totalitat. Escriure llibres i altres, però no em negareu uns instants, hores o dies d'introspecció. El treball en solitari et porta a pensar massa, si és que això és possible.

El New York Times en xarxa (i gratuït). Visca la UAB! (amb perdó)

A vegades els somnis es fan realitat. Us deia fa uns mesos en un post al blog que la consulta on-line de l'arxiu del diari NEW YORK TIMES era de pagament. Efectivament encara és així. Tanmateix avui mirant les notícies per podria baixar-me per 1,80 $ i buscant a google he descobert que la tan denostada Universitat Autònoma de Barcelona em deia, en una nota:

Podeu accedir en línia a l’arxiu històric del diari New York Times des de 1851 a 2005 Fins ara les biblioteques de la UAB disposaven de l’accés digital a aquest diari des de 1980 fins a l’actualitat. Ara s’ha afegit l’accés a l’arxiu històric des de 1851 a 2005. La consulta permet la cerca per paraula clau i reprodueix els articles (i les pàgines senceres on es troben) en format PDF. La consulta tant al fons actual con a l’històric es fa des de qualsevol ordinador connectat a la xarxa UAB a l’adreça: http://proquest.umi.com/login/ipauto

Si amics, si! Si aneu a la UAB podreu consultar el NY Times gratuitament des de la seva fundació el 1851 i fins al 2005 i imprimir els articles que vulgueu, fer cerques per paraules... Però heu de fer-ho des de la xarxa de la pròpia universitat. Ja no hi haurà excuses per a què els llibres d'Història de Catalunya o la resta del món feta per autors catalans no tinguin referències al principal diari del centre del món.

Per cert, des de 1981 a 2005 és gartuit des de qualsevol ordinador.

Per a d'altres diaris nord americans en línia des del XIX als nostres dies, però de pagament veure aquí.

A la UAB, per altra banda, també es pot consultar "La Vanguardia" de Barcelona, però sense cerca per termes.

Daniel Cardona i Civit, de Fermí Rubiralta

RUBIRALTA i CASAS, F., Daniel Cardona i Civit, Catarroja-Barcelona, Editorial Afers, 2008, 229 p.

Aquesta ressenya apareixerà properament, en versió castellana, a la revista "Historia Contemporanea" de la Universitat del País Basc.

Durant la darrera dècada, l'estudi del separatisme català que es va desenvolupar entre els anys vint i els noranta del segle passat ha vist com es publicaven una destacada llista d'estudis nous i necessaris. Des de les primeres anàlisis realitzades entre finals dels setanta i principis dels vuitanta pel professor nord-americà establert a Catalunya, Enric Ucelay-Da Cal, sobre la figura de Francesc Macià, el partit que aquell fundaria, Estat Català, i la seva oposició a la Dictadura de Primo de Rivera i la deriva d'aquest durant la II República, el pes específic de la temàtica separatista dins de la historiografia catalana havia passat desapercebut. La matèria, tractada com un element marginal de l'estudi del nacionalisme català contemporani, va sofrir un oblit, potser intencionat, que deixava sense amb prou feines anàlisi un moviment que, encara que certament no de masses, no deixaria d'influir en l'evolució de la construcció del catalanisme. D'aquesta manera, en els últims deu anys, coincidint amb l'ascens polític de l'independentisme català en els diferents escenaris parlamentaris catalans i espanyols, els títols s'han anat succeint un després de l'altre. Des de l'estudi sobre el Front Nacional de Catalunya dels primers anys del franquisme fins a la violència terrorista de la banda armada Terra Lliure que es prolongaria des del tardofranquismo fins a la ressaca postolímpica de 1992. Obres que han iniciat un camí que sembla ja definitivament obert i que, lluny de certes publicacions anteriors editades des d'un caire marcat partidista i ideològicament definit, han començat ha interessar a l'àmbit acadèmic. És en aquest context que cal situar la biografia acabada de publicar pel professor català de la Universitat del País Basc, Fermí Rubiralta, sobre la figura d'un dels líders separatistes catalans més importants de la primera meitat del segle XX: Daniel Cardona i Civil (1890-1943). Obra que resulta el fruit de més de vint anys d'investigacions i que aporta, per primera vegada, un estudi monogràfic d'una de les organitzacions del separatisme català radical més interessants de la centúria passada: Nosaltres Sols! (traducció literal del moviment independentista irlandès Sinn Féin). Així, l'obra de Rubiralta, que anteriorment ja va publicar una biografia sobre un altre líder del separatisme català com va ser Joan Cornudella i Barberà (2003), és interessant per diferents aspectes. D'una banda, perquè ens apropa sense apriorismes a una organització molt singular dins de l'evolució del catalanisme radical del període d'entreguerras. I és que seguint la figura de Daniel Cardona podrem visualitzar d'una manera clara l'itinerari seguit pel nacionalisme radical des de principis del segle XX fins al primer franquisme: la seva formació, la seva consolidació precària, les seves contradiccions i, evidentment, les seves escissions. La lectura atenta de la trajectòria de Cardona ens ofereix un mapa detallat del camí de constants fracassos que recolliria un moviment polític com el separatisme català que mai no va aconseguir imposar-se en el catalanisme més ampli i indefinit. Amb una quantitat ingent de documentació aconseguida a múltiples arxius particulars fins al moment no explorats o no explorables, Rubiralta ens dibuixa un Daniel Cardona marcat per l'obsessió de la independència de Catalunya des de la seva joventut. I el contextualitza en certs aspectes destacables: d'una banda en la seva pròpia vida privada i per un altre en la visió d'un separatisme sense cap caire social. D'una banda, des de la visió personal de la vida individual, Cardona es presenta com un exemple clàssic d'home de comarques arribat a Barcelona com a saltataulells i que caracteritzaria gran part del nacionalisme-separatisme català de la primera meitat del segle XX. Encara que en el seu cas, el retorn a l'àmbit agrícola i rural de Sant Just Desvern (en aquell moment no tan a prop com avui de Barcelona), el transformessin en una figura influent a distància. Un verdader líder de petits cercles que acudiran al seu feu on exercirà una de les poques alcaldies separatistes de Catalunya. Qüestió, la de la seva "tornada de la ciutat al camp", que es conjugaria amb una obsessionant necessitat de lluita separatista constant fins al punt d'anar debilitant constantment la seva economia familiar per la consecució del seu ideal polític. D'altra banda, la constància de Cardona en definir un moviment separatista voluntàriament apartat de les lluites socials d'una Catalunya extraordinàriament convulsa (amb l'ús increïblement longeu d'una entitat apolítica com l'Unió Catalanista ja cadàver polític en el període d'entreguerras) el situen com un personatge particular. I és que la voluntat de construir un moviment d'alliberament nacional català sense implicar-se o decantar-se cap a una o altra tendència social, esquerra o dreta per molt moderada o centrada que pogués ser, el van propulsar a una marginalitat absoluta dins d'una mínima presència política. Com ens explica detalladament Rubiralta, Cardona semblava seguir una visió potser romàntica del que hauria de ser un moviment nacionalista que deixés per a més endavant les problemàtiques socials i s'aboqués a les qüestions referents exclusivament a l'estatus quo polític català respecte a Espanya. En aquest sentit, l'obra de Rubiralta és especialment útil per conèixer aquests sectors del nacionalisme radical català que no es van moure de l'ideal separatista i que no derivarien les seves posicions cap el federalisme o l'autonomisme a partir de 1931. En aquesta direcció, són especialment rellevants els capítols que analitzen la creació de les primeres organitzacions separatistes fins a arribar a l'Estat Català de 1922 liderat per Francesc Macià (ps. 49-73) i, a continuació, les pàgines que ens presenten les actuacions durant la Dictadura de Primo de Rivera i les divergències constants amb Macià i el camí feia la ruptura entre aquest i Cardona (ps. 83-117). Tota una trajectòria de Daniel Cardona marcada, evidentment, i aquest és un altre dels aspectes que Rubiralta fa ressaltar constantment, pel gust per l'actuació violenta i armada. Fidel reflex de la influència exercida per l'actuació terrorista i violenta del nacionalisme irlandès en la seva guerra amb l'Imperi Britànic, la trajectòria de Cardona veurà com constantment s'intenti sense gran èxit d'altra banda, la ideació de projectes de grups armats que lideressin un moviment de masses contra l'Exèrcit i les forces d'ordre espanyoles a Catalunya. Aquest aspecte, ja tractat per Ucelay-Da Cal anys, juntament amb la intransigència de Cardona respecte a la voluntat separatista, l'anirien portant a una marginalitat absoluta durant la II República Espanyola i la Catalunya autònoma amb la creació de Nosaltres Sols!. Escindit d'Estat Català, el llibre ens condueix entre els racons d'un separatisme català que no va saber o no va poder guanyar-se un mínim suport d'una societat catalana que va tenir suficient amb l'Estatut d'Autonomia aprovat el setembre de 1932 per part de les Corts Constituents. En aquest període, un Cardona que va continuar manifestant-se contrari a la concurrència electoral del separatisme no va ser capaç de res més que de criticar el partit en el poder autònom, una ERC liderada per Macià i Companys que es mantindria en un marc autonòmic que els va semblar suficient o, almenys, resultat de la realpolitik. Per la seva part, com ens explica Rubiralta, tant Cardona com els múltiples petits grups del separatisme atomitzat català (tal com succeeix actualment) van iniciar diferents processos d'unificació amb l'objectiu d'aconseguir una mínima presència. Procés que, amb l'esclat de la Guerra Civil i els seus efectes polítics a Catalunya (Cardona no va estar implicat en l'Afer Revertés), els tornaria a deixar en un lloc marginal fins a la derrota final del bàndol republicà el 1939. No seria fins al primer franquisme que arribaria una certa unió en la formació del Front Nacional de Catalunya en el qual Cardona participaria fins i tot la seva mort el 1943. En conclusió, el llibre de Rubiralta és essencial per a una lectura atenta de l'evolució dels sectors més radicals del nacionalisme català la primera meitat del segle passat, per contrastar-los amb el catalanisme de masses d'aquell període i per poder comparar-ho amb altres escenaris espanyols com el basc o europeus com el bretó.

Tot escoltant Händel de tornada de París. Unes reflexions

Tot escoltant Händel a l'Ipod com si d'una pel.lícula francesa es tractés a l'autocar que em tornava cap a l'Aeroport de Beauvauis de París-Ryanair (si, és l'Economia idiota! com es diria en un debat americà), anava pensant en diverses qüestions sobre la història. Reconec que al tornar del Japó passo una certa crisi creativa (amb el significat que li vulgueu donar a aquest terme en un historiador)... em jubilaria als 30 anys...

Abans d'entrar-hi, recomanar-vos la música barroca per a la vostra salut mental en una doble direcció: si us abelleix us reconfortarà (i si feu l'esforç d'intentar entendre les peces en italià encara més) i sinó us transportarà a un estat de mal humor o mal de cap fantàstic. Per a escoltar, per exemple, Händel abans de llançar-vos a la compra combulsiva dels CD's podeu escoltar algunes peces aquí. Al marge d'això, també cal recomanar una passejada per París... ho recordava molt menys medieval. Vull dir que tenia la imatge de les grans avingudes del XIX que varen escapçar la ciutat medieval (Notre Dame al marge) i moderna, però he trobat certs barris del segle XVI-XVII (ja no medieval, però amb certs aires) molt interessants (per exemple, visiteu la zona al voltant de la Rue de Bretagne). També es entranyablement interessant visitar el Cimetière du Père Lachaise on és curiós de veure, en la part hebrea, el mausoleu dels Rotschild on, si la vitta è cosí, la gent i tira diners: a veure si en una vida futura els Rotschild ens en donen uns quants o ens reencarnem en un membre de la família Meier.

Les reflexions, ara sí.

Deia en Borja de Riquer en un dels articles de l'interessant llibre, "La historiografia catalana", Girona, Cercle d'EstudisHistòrics i Socials, 1990, que teniem una història "provinciana" perquè es tancava massa en el propi país. És a dir, que només escrivim i investiguem sobre la història de Catalunya o dels Països Catalans a tot estirar. Que no tenim especialistes destacats en temàtiques d'àmbit europeu o mundial o en determinats països.

Certament, en la seva immensa majoria aquest diagnòstic de fa quasi vint anys segueix vigent. Jo, en el meu propi cas, no puc pas negar-ho: escric sobre la història de Catalunya. Però, i això també és veritat, ho intento cada volta més en relació amb aspectes que la relacionin amb el seu context espanyol i europeu. El llibre que tinc en premsa sobre el Consulat italià de Barcelona i la mirada de la diplomàcia feixista de la Catalunya del període 1930-1943 és un primer intent de situar història catalana dins de l'europea. Sens dubte, que s'em podrà dir que això és una certa trampa i que podria haver estudiat l'Ambaixada transalpina a Glasgow i la seva visió de l'Escòcia dels anys 20 del segle passat, però que hi farem. Per altra banda, estic en procés de realitzar un estudi sobre l'Andorra del 1933 i la política i relacions internacionals. Una temàtica, l'andorrana, abandonada sistemàticament per tothom, tot i l'interés i projecció que té.

Tanmateix, i jo m'incloc en aquest grup, encara cal que ens apareguin especialistes a casa que treballin sobre qüestions de més enllà. Com també, com deia Riquer, establir el perquè de l'existència d'una anomenada historiografia catalana?! En aquest àmbit, reclamava que es definís i s'estudiés millor les relacions entre Catalunya i Espanya: sobre aquesta qüestió n'he fet diferents aproximacions en aspectes concrets i específics....

Tot això ho deia perquè tornant de París, pensava quin sentit té que ens cansem en escriure en català sobre la història de Catalunya, si més enllà de les nostres fronteres (ficticies) ningú, o quasi ningú, ens llegeix. Aquesta és una altra qüestió que assenyalava Riquer: cal publicar -com si fos tant fàcil- en d'altres idiomes (castellà, anglès, francès, italià...). Cal fer conèixer la nostra producció, molt remarcable en l'estudi de l'etapa contemporània, a la resta del món. Potser la Generalitat s'hi hauria d'implicar. De fet l'Institut Ramon Llull financia traduccions de certes obres a d'altres idiomes, però caldria una col.lecció específica i regular en aquesta direcció.

Certament, és molt mé fàcil, des de França o qualsevol altre país-Estat europeu escriure sobre la pròpia història o la dels altres.

Tot això és, sens dubte, digne d'uns minuts de reflexió però hi ha certs elements previs que no poden bandejar en abordar qüestions d'aquesta naturalesa. En primer lloc, en la llicenciatura d'Història i d'altres de lletres no es genera cap mena d'interés per una visió de la història... que englobi, si més no, Europa. És a dir, quantes assignatures oferim d'història de França, d'Itàlia o dels Estats Units? Per no parlar del Japó, Austràlia o Sud Amèrica!! És innegable que els llibres hi són a les llibreries (potser només a La Central del carrer Mallorca o del Raval i a Internet), però quina visió del món transmetem? Doncs, només una que parla de Catalunya i d'Espanya.

Punt 2: com és la vida de l'investigador català que vol fer recerca històrica? Doncs, força complicada, i tot i que Internet cada volta facilita més les coses, si ja és difícil tenir uns ingressos fent historiografia catalana, no diguem si volguessim fer-ne sobre Suècia o el Kirguistan.

Aquestes són unes reflexions que esperen que algú les contesti.

Marinus i Marianne, fotomontatges en clau de sàtira política a l'Europa dels anys trenta. La crítica més mordaç als totalitarismes i altres patuleies

Com he assenyalat en diverses notes d'aquest blog, evidentment amb les que reproduien humor gràfic català dels anys trenta del segle XX, la sàtira política en les seves diverses formes té un especial interés en la meva manera de veure la història i la política. Per aquest motiu, en una recent escapada a París (de fet en torno avui), he adquirit un interessant llibre sobre l'autor de fotomontatges danés, Marinus, nom artístic de Däne Jacob Kjeldgaard. El llibre de Gunner Byskov porta per títol: Marinus et Marianne. Photomontages satiriques 1932-1940, 192 pages en couleur, 24 x 24 cm, broché avec rabats25 €ISBN : 978-286227-571-0

Per a una breu biografia de l'autor dels fotomontages:

Marinus est le pseudonyme de Däne Jacob Kjeldgaard, photographe et journaliste danois, né en 1884 et mort en 1964. Emigré à Paris, dès 1909, il est surtout connu pour avoir illustré par ses photomontages satiriques la plupart des Unes de l'hebdomadaire politique et littéraire Marianne (1), entre 1933 et 1940. Il s'inspire des chefs d'oeuvre classiques (Léonard de Vinci, Breughel, Delacroix, Rodin...) et du cinéma (King Kong, Ben Hur...) pour mettre en scène dans des postures cocasses les va-t-en-guerre et les leaders politiques de l'époque. Cibles privilégiées de ses photomontages: Hitler et Staline. On y croise aussi Mussolini, Goering, Goebbels, Roosevelt, Chamberlain, Daladier... L'historien de la photographie Gunner Byskov le considère comme l'une des voix antifascistes les plus percutantes de la France des années 30.

No menys interessant és la revista on es publicaren aquestes veritables obres d'art i d'intel.ligència política que, sense cap dubte, no deurien agradar a cap dels seus personatges involuntaris. Per a conèixer més sobre "Marianne": Marianne est le nom d'un journal politique et littéraire orienté à gauche qui fut publié à Paris dans les années 1930. Pacifiste, il se présente comme "l'hebdomadaire de l'élite intellectuelle française et étrangère".
Le journal, lancé en 1932 par Gaston Gallimard, est placé sous la direction d'Emmanuel Berl jusqu'à son départ en 1937. Pierre Bost en est le rédacteur en chef et André Malraux participe à la conception de la maquette. Dès 1933, les photomontages politiques signés par Marinus sont la marque de fabrique du journal, qui en publiera plus de 250, essentiellement en Une. Ils mettent en scène Hitler, Staline, Churchill et les leaders politiques de l'époque, dans les postures les plus cocasses, souvent inspirées des classiques.
Parmi les contributeurs de l'hebdomadaire: Antoine de Saint-Exupéry, Julien Benda, Pierre Mac Orlan, Jean Rostand, Henri Troyat, Herbert George Wells, Marlène Dietrich, Marie Bonaparte...
Marianne jouit d'une grande influence dans les milieux intellectuels de gauche, mais son succès limité (tirage de 60 000 exemplaires en 1936) conduit Gallimard à le vendre en 1937. Le journal se dépolitise et sa publication cesse définitivement en août 1940.
En 1997 Jean-Francois Kahn lance la publication d'un hebdomadaire du même nom .

Si sou viatgers i teniu prevista una escapada podeu veure algunes exposicions sobre els seus fotomontatges per Europa. Aquí podeu veure informació sobre una exposició que s'acaba en breu a Colònia (Alemanya): Hitler blind – Stalin lame. Marinus and Heartfield
Political photomontages from the 1930s9 August – 19 October 2008

I en aquesta altra una que en aquests moments es pot visitar a la Maison du Denamark de París:

MARINUS & MARIANNE Photomontages satiriques 1932-1940

Comentari sobre Marinus a la premsa alemanya actual: German-Times

Per a d'altres exposicions sobre fotomontatges en el període d'entreguerres veure, per exemple, una que es fa a Londres: Cut & Paste: European Photomantage 1920-1945 http://www.indielondon.co.uk/Events-Review/cut-paste-european-photomantage-1920-1945

Premsa de Lisboa i Portugal digitalitzada

En aquesta adreça podreu consultar diferents publicacions portugueses de la primer meitat del segle XX: http://hemerotecadigital.cm-lisboa.pt/COLECCÃO.htm I en aquesta altra una llista molt més àmplia: http://hemerotecadigital.cm-lisboa.pt/Indice/IndiceAlfabetico.htm Cal dir que la majoria no són col.leccions completes, però que hi farem.

el diario de Lisboa "A Capital" entre 1910 i 1926, i uns quants exemplars fins al 1938 : http://hemerotecadigital.cm-lisboa.pt/OBRAS/A%20CAPITAL/A%20Capital.HTM
O, per exemple, la revista "Portugal na guerra" de 1917: http://hemerotecadigital.cm-lisboa.pt/OBRAS/PORTUGAL/PortugalNaGuerra.HTM

Premsa gallega i de Castella-La Manxa de la primera meitat del segle XX digitalitzada

A l' Hemeroteca digital de prensa gallega trobareu una interessant llista de publicacions gallegues digitalitzades: http://www.csbg.org/prensagalega/index.asp Cal aclarir que, en la aseva majoria, no son col.leccions completes, però sens dubte poden ser molt útils. A més, en la majoria dels casos, podeu fer cerques per noms o paraules.

En aquesta adreça trobareu un exemple, la publicació "Acción Gallega" de Buenos Aires des de l'any 1929-1936 i el 1944: http://www.cmg.xunta.es/visor/prensa/paxinas/busqueda.asp

En aquesta altra adreça podreu localitzar premsa de Castella-La Manxa, des de portaveus de la CNT durant la Guerra Civil a moltes altres publicacions: http://www.uclm.es/Ceclm/b_virtual/prensa.htm#ALBACETE

Un interessantíssim reportatge de l'estat no reconegut internacionalment del Transdnièster sota protecció russa. (Vilaweb)

DIMARTS, 07/10/2008 - 06:00h
Reportatge especial: Transdnièster, allà on el món s'acaba (I)
El Transdnièster, un estat fantasma a Moldàvia, ha esdevingut des de fa divuit anys un paradís per a qualsevol mena de crim organitzat. Vicent Partal hi ha viatjat i ho explica
Són menys de dos quilòmetres, però pots trigar una hora i llarga a fer-los. A Moldàvia hi ha una autoproclamada República del Transdnièster, que ningú no reconeix. Per arribar-hi has de passar, de primer, un lloc de control moldau i després un estricte control militar rus. Il·legal, però efectiu, perquè són les tropes russes les que asseguren la independència de fet d'aquest territori situat a pocs quilòmetres de Romania, de la Unió Europea.
Finalment arribes al tercer punt del trajecte (el de la fotografia) i, després de sol·licitar un peculiar i recaragolat visat, pots travessar la frontera d'un 'país' que ha esdevingut un forat negre del tràfic de drogues, d'armes, d'aliments o de persones, i un dels grans motius de preocupació de la UE i dels EUA. Tot sense cap mena de control internacional i sota el símbol de la falç i el martell, perquè el Transdnièster és una república soviètica... encara. Explicar com funciona aquesta part del món és fàcil. Entendre-ho, entendre com és que funcione així, no ho és. El Transdnièster és una petita franja de territori, de quatre mil quilòmetres quadrats (una mica menys dels que tenen les cinc comarques de la Franja de Ponent), on viuen mig milió de persones. Cau gairebé tot a la riba oriental del riu Dnièster. Aquest territori, igual que la resta de l'actual República de Moldàvia, formava part de la República Socialista Soviètica de Moldàvia. Quan l'URSS va desaparèixer, Moldàvia es va proclamar independent, però el Transdnièster va voler continuar formant part de l'URSS, inexistent, i es va negar a reconèixer la independència moldava i una possible reunificació amb Romania. Per això va esclatar una guerra en què l'exèrcit rus, present a Moldàvia, va fer costat a la majoria russa d'aquest enclavament, i en va assegurar el funcionament. Ningú, ni tan sols Rússia, no reconeix aquesta independència. La comunitat internacional considera el Transdnièster part integral de Moldàvia i es nega a tenir cap tracte amb les autoritats locals, dirigides per un president i un Soviet Suprem. Però el cas és que el govern de Moldàvia no té gens de presència al Transdnièster perquè les tropes russes encerclen totalment el territori i no permeten al govern moldau d'exercir-hi els seus drets i obligacions. Resultat? Un forat negre. Literal. Qualsevol activitat criminal hi pot tenir lloc, simplement amb l'acord de les autoritats locals. Però com que aquestes autoritats locals no són reconegudes fora del seu territori, ningú no pot reclamar-los tampoc cap responsabilitat. El Transdnièster ha esdevingut així un somni per a qualsevol de les màfies, un lloc desaparegut de la legalitat on poden 'treballar' sense por de ser molestades. Un autèntic malson per a la UE, en particular, però també per als EUA. Perquè, quan les tropes soviètiques es van retirar de l'Europa oriental, un dels primers i principals dipòsits d'armes era al Transdnièster i encara hi és. De nou, sense cap mena de control de ningú, tret de l'exèrcit rus. Així, doncs, encara avui una quantitat ingent d'armes soviètiques són al Transdnièster, sense la més mínima possibilitat que experts internacionals comproven si hi són, i en quines condicions; si les han venudes a terceres parts o a quins països. Entre l'armament guardat allí hi ha també armament nuclear, perquè aquest dipòsit servia la flota russa de la mar Negra. Unes quantes vegades els nord-americans han avisat que material nuclear rus pot haver passat d'allà a l'Iran. I Rússia es limita a dir que allò no és territori rus i que, per tant, no es troba subjecte als tractats de revisió i de control de les superpotències nuclears. I el govern del Transdnièster es permet fins i tot la gracieta de dir que ningú no se li ha queixat.

L'última república soviètica

Entrar al Transdnièster és més un viatge en el temps que no pas en l'espai. Qualsevol persona que haja visitat mai a l'ex-Unió Soviètica reconeixeria immediatament el paisatge. Massa i tot. Hi ha moments que tens la sensació de trobar-te en una mena de Disneylàndia. L'equivalent del Main Street de can Disney és, naturalment, l'avinguda Lenin. Quin nom, sinó? En aquest ample carrer hi ha tot allò que hom pot esperar trobar-hi: un monument als soldats de l'exèrcit roig, amb una flama perpètua encesa, on la gent continua dipositant flors, un parell de tancs i grans estàtues d'herois clàssics a cavall brandant espases, banderes roges i ornaments típics de l'era comunista pertot arreu. Enmig de tot això, hi ha el mastodòntic edifici del Soviet Suprem, dalt del qual voleia la bandera amb la falç i el martell, i amb una no menys enorme estàtua de Lenin presidint la plaça. Tot net i polit, com solien ser els centres de les ciutats de l'antiga URSS. I amb policies i soldats patrullant-hi permanentment. On la gran avinguda desemboca a la ciutat vella hi ha la nova ambaixada de les repúbliques d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud, escindides de Geòrgia fa tot just unes quantes setmanes, únicament amb el suport de Rússia i de Nicaragua. Al costat, un enorme cartell presenta els presidents d'Abkhàsia, Ossètia del Nord i el Transdnièster junts sota un rètol que diu: 'La unitat és la nostra força'. Després de la crisi georgiana, ací esperaven que Rússia també els reconeguera com a estat independent, però els russos no van prosseguir l'escalada engegada al Caucas. Pel president del Soviet Suprem, Evgueni Xevtxuc, només és una qüestió de temps. Xevtxuc, que es presenta com un 'ucraïnès ètnic', parla en un to de veu baixet, però contundent, i una vegada i una altra diu de Rússia: és 'la nostra garantia'. És previsible, doncs, la resposta que em dóna, quan li demane si no el molesta que Rússia no reconega la seua independència, i sí la d'Abkhàsia i d'Ossètia del Sud: 'Els russos creuen que hem de provar de negociar amb els moldaus encara una mica més, i nosaltres ho farem.' De manera obedient. Al cap i a la fi, solament poden viure i mantenir l'estatut gràcies al suport dels soldats russos, mil vuit-cents, presents al territori com a tals, i cinc-cents més, presents en qualitat d'una curiosa 'força de pau' que ningú no accepta. La raó per la qual els russos no han adoptat ací l'actitud de Geòrgia és motiu de molta controvèrsia. Les autoritats moldaves es limiten a alegrar-se'n i a indicar que és un pas positiu, perquè ells confien a reunificar la república. Recorden amb poc dissimulada alegria, a més, que la comunitat internacional ha reaccionat unida i que únicament Nicaragua, a part Rússia, ha reconegut les dues noves repúbliques caucàsiques. Per alguns experts, amb tot, la clau de l'actitud russa s'ha de cercar a Colbasna, una localitat situada a tres quilòmetres de la frontera d'Ucraïna, dins el Transdnièster. Armes soviètiques sense control A Chisinau, capital de Moldàvia, trobe Andrei Pòpov i Viorel Cibotaru, dos dels experts més reconeguts sobre la situació del Transdnièster, especialment sobre la situació militar. Amb raó. Cibotaru és un antic coronel soviètic i coneixia amb el màxim detall el dipòsit d'armes de Colbasna. Quan Moldàvia es va proclamar independent, seguint els acords entre les repúbliques ex-soviètiques, Moldàvia es va quedar amb la major part del material que pertanyia al 14è cos de l'exèrcit, estacionat a Moldàvia. Inclosos uns quants avions Mig. Però, immediatament després de la independència, va esclatar una guerra de curta durada entre el govern central i l'autoproclamat govern del Transdnièster. Els soldats russos van aturar els atacs moldaus i, casualment o no, aquesta independència va impedir que el govern reconegut de Moldàvia prenguera el control d'una part de l'armament soviètic, la que hi havia al dipòsit d'armes de Colbasna, i la més grossa, de llarg. Avui, divuit anys després, Colbasna és controlada encara per l'exèrcit rus, però com que és dins el territori del Transdnièster ja fa més de deu anys que ningú de fora no ha vist què hi ha o què s'hi fa. I això preocupa molt, no solament la Unió Europea, sinó sobretot els Estats Units. Cibotaru explica que era un dipòsit d'armes pensat per a proveir la flota de la mar Negra, estacionada a la veïna Odessa i que per tant hi havia tota mena d'armament, incloses armes nuclears. A la Moldàvia soviètica hi havia habitualment uns deu mil soldats, una bona part dels quals custodiava aquest dipòsit. Però, quan l'URSS es va retirar de l'Europa de l'Est, va passar que molt de l'armament retirat d'Hongria, Txecoslovàquia i Alemanya de l'Est va anar a parar a Colbasna, en teoria provisionalment. El dipòsit, segons Cibotaru i la majoria dels experts, havia arribat a contenir 40.000 tones d'armament just abans de la crisi. Avui el govern rus i el del Transdnièster diuen que hi ha 19.000 tones d'armament a Colbasna. On para la resta? Aquesta és la gran pregunta i la gran preocupació. Una part pot haver estat destruïda o inutilitzada per massa vella. Una part, diuen els russos, ha estat destruïda acatant els acords de desarmament, però no hi ha manera de comprovar-ho. El 2002 l'OSCE (Organització per la Seguretat i la Cooperació a Europa) va enviar una cambra Donovan, un equip molt sofisticat que permet de destruir d'una manera molt segura i controlada armes convencionals i químiques, però les autoritats del Transdnièster van impedir-ne la instal·lació i l'ús. Hi ha proves documentals que una part del material, àdhuc nuclear, ha eixit del país i ha estat venuda. Però no se sap a qui, ni com. I això té espantats els nord-americans i els europeus. Fer arribar a l'enorme port d'Odessa, que és molt a prop del Transdnièster, una càrrega il·legal és molt fàcil. La frontera amb Ucraïna és de quatre-cents quilòmetres i, malgrat els esforços recents, mal vigilada. Però no cal vendre material tan complicat. Pòpov i Cibotaru tenen dades concretes del nombre de fusells kalàixnikov que hi havia fa divuit anys: setanta mil. Com totes les coses, el preu de venda per unitat varia molt segons les condicions del 'mercat'. Doncs avui, per exemple, a l'Irac un sol kalàixnikov costa quatre-cents dòlars i pot costar-ne cent i poc en alguns països africans. Per un preu o per un altre, setanta mil unitats signifiquen un munt de diners. El comerciant nuclear A la mateixa avinguda Lenin hi ha un lloc peculiar. Revestida d'uns colors grocs molt cridaners, trobe la seu del moviment Proriv! Són joves extremistes russos, coneguts en el passat per haver cremat banderes moldaves i haver atacat cotxes i interessos moldaus i occidentals en general. Decoren el local amb grans fotografies de Vladímir Putin i del Che Guevara, que ells insisteixen a dir que va ser un 'gran revolucionari rus'. Quan hi entre, sent música i veig ordinadors connectats a internet amb un grup de xiquets molt joves llegint webs. Un xicot de divuit anys se n'encarrega. Respon al nom d'Alexander i es declara antioccidental. Explica que Proriv! ha obert alguns clubs com aquests per atraure el jovent del Transdnièster al seu discurs polític. No són un partit, però es proposen d'esdevenir-ho i parla amb admiració de Dimitri Soin, el seu cap. Just quan isc per la porta arriba Soin. Hi ha una paradeta al carrer repartint propaganda i parlem enmig de gent que s'acosta a preguntar coses. Ell ho fa en rus i alçant la veu, segurament com a propaganda, fins que li pregunte què ha de dir sobre les acusacions que l'impliquen d'una manera repetida en el tràfic de material nuclear a països africans i asiàtics. Una investigació de la Interpol el fa responsable de la venda, a no se sap qui, d'alguns dels trenta vuit míssils Alazan, amb capacitat radioactiva del magatzem de Colbasna. La pregunta sobre si ell té res a dir-hi rep una sola i inquietant resposta: un somriure d'orella a orella. La seua tranquil·litat segurament que té a veure amb el fet que abans de ser traficant era un alt càrrec del KGB i l'home encarregat de preparar la policia del Transdnièster..., que, evidentment, no té gaire interès a perseguir-lo. Vicent Partal (Fotografies: Pas de frontera cap a la República del Transdnièster. Evgueni Xevtxuc, president del Soviet Suprem. Interior del club Proriv!, amb una fotografia del Che presidint els ordinadors connectats a internet. Dimitri Soin, a la porta del mateix club.)

Segon lliurament del reportatge sobre el Transdnièster (8 d'octubre)
El tràfic de cèl·lules mares cap a laboratoris nord-americans és un fet habitual
El tràfic d'armes nuclears és el més cridaner i greu, sens dubte, però en aquest segon lliurament de la sèrie de reportatges sobre el Transdnièster Vicent Partal entrevista una dona que lluita contra el tràfic d'éssers humans i, molt particularment, contra el tràfic a laboratoris americans de cèl·lules mare. I el representant de la Unió Europea a la frontera moldava explica que un dels tràfics més beneficiosos en termes econòmics és el de pollastres.
No sabria dir quina edat té Oxana Alistratova i no trobe respectuós de demanar-li-ho obertament. Calle, doncs, davant aquesta dona que sembla tenir un cos jove, però d'aparença enormement cansada, i que seu en una habitació d'un soterrani dels afores de Tiraspol. Oxana és la directora de Vzaimodeistvie (Interacció), una organització no governamental que prova d'ajudar les víctimes de tràfic humà, entre moltes activitats més. Comence a entendre el seu cansament quan explica que hi ha tràfic de cèlul·les mare. El relat és esfereïdor. Als diaris del Transdnièster hi ha anuncis demanant dones amb fills joves que vulguen quedar embarassades. L'estrany anunci amaga una pràctica consistent a fer avortar les dones al tercer mes per traure les cèl·lules mare del fetus, òbviament mort, i exportar-les. Mentre ho explica acarona una llibreta grossa on ha anat apuntant noms, telèfons, dades, de dones que han viscut aquesta experiència. N'hi ha que hi van pels diners: la tarifa és de 600 dòlars. I n'hi ha que són, simplement, segrestades. Oxana fa anys que treballa per fer allò que, segons ella, és l'única cosa que es pot fer: documentar els casos. Quan recupere l'alè li demane si sap on van a parar aquestes cèl·lules i com ixen del país. Diu que treballa amb les dones i no sap gran cosa de què passa després, però que sempre ha sentit parlar de laboratoris dels Estats Units com a destinació. Als Estats Units Bush va prohibir d'invertir recursos públics en la recerca sobre cèl·lules mare embrionàries, però no posà cap trava a les investigacions fetes per empreses privades. Des de fa anys organitzacions ucraïneses i moldaves denuncien l'augment d'aquesta mena de pràctiques. Oxana diu, sempre amb la mateixa mirada trista, que més val dir-ne esclavatge, perquè l'esclavatge ha tornat i ella ho pot certificar. La seua organització ha posat a disposició un telèfon (0 800 88888) amb l'ajut d'algunes ONG occidentals que aconsella les víctimes de l'esclavatge. Segons les seues pròpies dades, des del 2004, quan va començar a treballar, ha atès 141 víctimes directes i 33 familiars pròxims. La immensa majoria són dones de setze anys a vint-i-nou, forçades a dedicar-se a la prostitució. Amb destinació habitual a Bòsnia, els Emirats Àrabs, Israel, Rússia i Turquia. Però ella creu que això no passa d'una simple gota en l'oceà del tràfic humà. Segons les dades oficials, la població del Transdnièster ha perdut en quinze anys 170.000 habitants. Una xifra notable, si comptem que el total és de mig milió. Alarma de la Unió Europea Alarmada pel tràfic de tota mena, armes, persones, aliments, drogues..., que ix del Transdnièster, la Unió Europea va instituir, el novembre del 2005, la Missió de Suport al Control de les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna (EUBAM). N'és el director Ferenc Banfi, un home diplomàtic com n'he vist pocs. Banfi dirigeix un grup d'uns dos-cents experts europeus distribuïts en uns quants centres de Moldàvia i d'Ucraïna, molt especialment al port d'Odessa. Quan li demane si pensa que Oxana té raó de creure que el Transdnièster, i Moldàvia en general, és un dels llocs del món on el tràfic de persones queda més fora de control, es limita a dir que sí amb el cap. Banfi parla poc, però té les idees clares. S'alça de la cadira i dibuixa en un full de paper el mapa de Moldàvia, bo i fent veure la dificultat geogràfica de la seua feina. El port d'Odessa és a menys de cinquanta quilòmetres del Transdnièster; és enorme i molt difícil de controlar. Els membres de l'EUBAM no poden detenir ningú, solament poden avisar les tropes o la policia d'Ucraïna i de Moldàvia quan observen indicis de perill. Però topen amb una dificultat molt greu: no tenen cap contacte amb la policia del Transdnièster ni amb els soldats russos que envolten l'enclavament; per tant, perden molta eficàcia, oimés que els guàrdies són molt fàcils de subornar. Ho són tant, que han demanat als ucraïnesos que retiren de la frontera els soldats joves que hi fan el servei obligatori i els substituesquen per policies professionals.

Contraban de pollastres

I tot seguit es posa a recitar la llista de les coses que passen a través d'aquest racó on el món s'acaba: armes, persones, òrgans humans, droga, cotxes robats i coses molt més pintoresques, entre les quals una quantitat, aparentment ingent, d'ales de pollastre. Com diu?, li demane. Ales de pollastre? Que hi ha contraban d'ales de pollastre? I amb una paciència, hom diria que repetidament posada a prova, aquest policia de la Unió, que sol portar, d'uniforme, una jaqueta amb els dotze estels brodats, es posa a fer l'explicació. Al port d'Odessa, hi arriben enormes mercants americans amb ales de pollastre: tones i tones, congelades. D'allà s'escolen al Transdnièster i a Moldàvia, a vegades oficialment, la majoria no oficialment. Així s'estalvien els impostos, a raó de sis-cents euros la tona. Des del Transdnièster, convenientment maquillades, les ales es distribueixen sobretot per Ucraïna i Rússia. Segons Banfi, a la Unió Europea n'arriben molt pocs d'aquests pollastres, perquè les condicions sanitàries són molt més dures. I afegeix una nota divertida: segons les enquestes internacionals, un alemany es menja vint quilos de pollastre l'any, i un moldau... setanta. Ben poc creïble. Banfi, policia hongarès, és hermètic sobre les culpes. Ell no parla sinó d'allò que veu. Li demane, emperò, si ha denunciat mai casos d'abusos o de tràfic il·legal amb dirigents moldaus implicats, siguen de la república o del Transdnièster, i la resposta és que sí. I això motiva la pregunta següent: 'I en quants casos han estat portats a judici o condemnats?' En la resposta sembla que s'esquerde, un segon, el seu to diplomàtic: 'Molts menys dels que voldríem, però més que abans.' I per si un cas, hi afegeix que la corrupció és un gran problema en tot aquest territori. En tot. Vicent Partal (Fotografies: Oxana Alistratova a la seu de la seua associació, als afores de Tiraspol. Ferenc Banfi, cap de la Missió de la Unió Europea d'Assistència a les Fronteres de Moldàvia i Ucraïna, dibuixa sobre una pissarra la complexitat de la frontera que ha de controlar.)

Chişinău - Tiraspol - Moscou. Un triange perillós (III part, 9 d'octubre)
Rússia vigila de prop no solament el Transdnièster, sinó també Moldàvia
Tercera part, i la darrera, del reportatge especial que Vicent Partal ha escrit sobre el Transdnièster, la república secessionista de Moldàvia que ningú no reconeix. En aquesta tercera part analitza les relacions geopolítiques i els interessos militars de la Federació Russa en aquella zona, amb entrevistes al batlle de Chişinău, la capital moldava, i al vice-primer ministre del govern moldau, encarregat de les relacions amb Europa.
Isc a peu de l'hotel, situat en una àrea plena d'edificis del govern. No es pot dir que siguen edificis descominals, més aviat lleigs i prou. Una corrua de dones, amb el mocador al cap, va agranant les fulles que cauen dels arbres al carrer. He quedat a quarts de deu amb el vice-primer ministre, Andrei Stratan, que té a càrrec seu els Afers Estrangers i allò que ells anomenen la integració amb Europa. Apareix puntual i saluda en anglès, però demana que l'entrevista es faça en 'moldau', amb una intèrpret. Supose que aprofita la traducció per amagar-se i pensar; de fet pren notes immediatament després de la pregunta i no escolta gens la traducció. Té una veu una miqueta monòtona i un discurs previsible. Fins que... Fins que, de sobte, m'explica una cosa que em desconcerta. Parlant de la situació del Transdnièster afirma que no hi ha solució sense la reintegració a Moldàvia (la dóna per feta). Reconeix que no hi ha contactes formals amb les autoritats de l'altra riba del Dnièster, però que aquell és un país petit, on tothom es coneix, i concreta la política del seu govern: volen que Moldàvia siga un país atractiu per als ciutadans del Transdnièster. D'acord. Tot sembla lògic. Fins que explica que, per aquest motiu, el govern moldau 'legalitza' les empreses del Transdnièster que volen fer negocis amb la UE. Ara sóc jo qui no escolta la intèrpret. Li demane si ho entès bé. El seu govern no pot entrar al Transdnièster, la comunitat internacional reconeix que és un territori ocupat il·legalment i nega legitimitat al seu govern, que actua sense cap mena de control, però ells autoritzen les empreses del Transdnièster a 'fer-se passar' per moldaves? Les preguntes són òbvies: i a qui paguen els impostos que guanyen exportant productes a la Unió Europea? 'Al govern del Transdnièster, és clar!', em respon sense el menor dubte. I quin control tenen de com són fabricats aquests productes? De nou, resposta contundent: 'Cap ni un!' Ep! És una situació que és difícil de definir, sinó amb l'adjectiu 'surrealista'. Les empreses del Transdnièster viuen en un territori al marge de la llei internacional, que s'ha independitzat amb el suport dels russos de Moldàvia, de la qual Stratan és el vice-primer ministre. Les empreses del Transdnièster es moririen de gana, si no fóra perquè Moldàvia les legalitza davant la comunitat internacional. Gràcies a Moldàvia, poden exportar a la Unió Europea. I el benefici econòmic d'aquesta acció del govern de Moldàvia serveix per reforçar, en forma d'impostos, l'enemic de Moldàvia. No ho puc entendre. No havia vist mai un govern en guerra (per més congelada que fóra) finançant l'enemic. Li demane si parlem de poca cosa i diu que no, que la major part del pressupost del govern secessionista prové precisament d'aquests impostos, i tot seguit repeteix que ell vol presentar una Moldàvia amable als seus presumptes enemics. Encara més: resulta que el govern de Moldàvia paga serveis públics del govern del Transdnièster. Unes poques hores més tard, el ministre de Reintegració, Vasile Solva, em confirmarà la dada: cinc milions de dòlars anuals paga cada any el govern de Moldàvia al del Transdnièster. No em puc traure del cap que això és de boigs, que ells mateixos subvencionen el forat negre que és el seu problema més gros. Ha d'haver-hi alguna explicació. Partit Comunista contra Règim Comunista Una, no sé si és la bona però n'és una, me la dóna el batlle de Chişinău: 'A una riba tenim un règim comunista i, a l'altra, hi mana el Partit Comunista, però al cap i a la fi són els mateixos'. Al ministre Stratan, li havia demanat, al principi de l'entrevista, si era membre del PC i m'havia dit que no, però que el govern era dirigit pel president, que sí que ho era. Moldàvia té un sistema més o menys democràtic i el Partit Comunista controla gairebé totes les institucions. Però no totes. El batlle de Chişinău és Dorin Chirtoaca, un home jove, liberal, que va causar una autèntica commoció quan va guanyar les eleccions a base d'anar a peu per la ciutat contrarestant la propaganda oficial. Les seues credencials polítiques el vinculen amb l'escassa oposició democràtica dels temps soviètics, però és encara molt jove. Chirtoaca, de fet, és l'únic polític diferent que trobaré a Moldàvia. Parla clar. Diu què pensa sense embuts i té un pla: formar un govern sense membres del Partit Comunista i encarar definitivament Moldàvia cap a la Unió Europea. Sense esperar què puga passar amb el Transdnièster. Mentre parlem sona el mòbil i l'agafa. Penja amb un enuig evident, el motiu del qual li demane. Diu que hi ha en aquells moments una reunió del govern amb els principals batlles per a parlar de la calefacció de les ciutats a l'hivern. A ell, ningú no li havia dit res. Li demane si hi ha cap mena de coordinació entre les instàncies de govern, i respon amb ironia: 'Únicament amb el Ministeri de l'Interior'. Explica que, des que és batlle, el Ministeri de l'Interior ha establert una presència permanent de policies estatals dins l'edifici municipal. 'I no precisament per preservar l'ordre públic', diu. Chirtoaca parla amb la passió que manca als altres polítics que he vist aquests dies. I apunta clarament. Explica que el ministre d'Interior de Moldàvia és germà del vice-ministre d'Interior... del Transdnièster. I la seua dona viu a Tiraspol, la capital de 'l'altra banda'. No és el cas més cridaner, tot i que és prou curiós. Hi ha el cas de Mikhail Sidorov, actual diputat del Partit Comunista al parlament moldau, que havia estat ministre de Justícia del Transdnièster i, com a tal, encausat per càrrecs d'alta traïció, càrrecs que van desaparèixer de sobte. Pel batlle, les connexions entre 'el partit comunista i el règim comunista' són massa evidents. I les ha consolidades la màfia i la corrupció de l'un costat i de l'altre de la ratlla que separa tots dos territoris. Entre Chişinău i Tiraspol, segons ell, la distància no és tan gran com els controls militars donen entenent, i seguint la traça dels grans negocis, del tràfic il·legal, no és estrany de trobar-hi funcionaris de l'una banda i de l'altra. Mirant Rússia I enmig de tot plegat, què hi pinten els russos? La resposta més immediata té a veure amb la preservació del seu arsenal militar, però a termini mitjà és evident que els russos continuen pensant a mantenir la seua flota estratègica a la mar Negra, per a la qual cosa necessiten Crimea, ara una regió autònoma d'Ucraïna. El Transdnièster, veí de Crimea, és així un lloc avançat, una plataforma on de moment estacionen tropes i municions. És segurament perquè el Transdnièster interessa els russos amb relació a Crimea que Rússia no n'ha reconegut la independència, com sí que ha reconegut la d'Abkhàsia i d'Ossètia. No es pot perdre de vista, tampoc, l'amistat tradicional entre els dirigents del PC moldau i els dirigents russos. Molts compartien càrrecs en la vella Unió Soviètica, més concretament, al KGB, des d'on Vladímir Putin va escalar al poder. Per això la seua prudència sobre els interessos estratègics de Rússia és total. Pel ministre de la Reintegració, Vasile Sova, és molt important que Moldàvia es mantinga sempre neutral, és a dir: que no s'acoste a l'OTAN. De fet, ho diu la constitució moldava mateix. Això es tradueix, de fet, en l'intent de mantenir-la dins l'esfera russa. Els moldaus, i així ho recalquen una vegada i una altra, tenen coses a oferir a Moscou. La llista té tres punts clau. Primer, que Moldàvia no s'acoste a l'OTAN. Segon, que Moldàvia reconega el dret de propietat de les empreses russes actualment al Transdnièster. Tercer, que la llengua russa recupere el paper preeminent que tenia. Cap d'aquests punts no sembla inquietar el govern moldau. El rus ha estat declarat 'llengua de relació interètnica', l'OTAN no entra en cap previsió i la situació de les empreses russes al Transdnièster no sembla que puga ser cap problema greu. Al parlament moldau, entre unes mesures de seguretat que són molt més que exagerades, parle una estona amb diputats de grups diferents que es passegen pels passadissos. N'és un Grigore Pretenco, cap del comitè d'Afers Estrangers i militant comunista. I quan discutim precisament del futur estratègic del seu país em fa notar que la bandera moldava és flanquejada en aquest edifici per la de la Unió Europea, però també per la de la Comunitat dels Estats Independents (intent de creació d'un estat successor de l'URSS, que agrupa totes les ex-repúbliques soviètiques, llevat de Lituània, Letònia i Estònia). No puc imaginar un contrast gràfic més clarificador. Moldàvia i el Transdnièster es troben exactament entre Europa i Rússia, i segurament això explica la situació anormal que he vist tots aquests dies en una banda de la riba i en l'altra. El mal és que, amb vista al futur, haurà de triar l'una bandera o l'altra, entre la Unió Europea o la Comunitat d'Estats Independents. El batlle de Chişinău és clar en aquest sentit: tria la UE, però m'adone que els altres polítics sempre han deixat una porta oberta que dóna a la CEI, alhora que clamaven per Europa. I pense si no els va bé la situació actual: no tallar mai amb Moscou mentre proven de traure tants diners com poden de Brusel·les. Un joc brut en el qual el Transdnièster no és sinó una peça més.

Vicent Partal

Allau de digitalitzacions. Entre d'altres: Premsa lleidatana, del Ripollès, de Malgrat de Mar i publicacions anarquistes de Badalona digitalitzades

Seguint l'exemplar cas de les publicacions de la ciutat de Girona, l'Arxiu Municipal de Lleida ha digitalitzat diferents capçaleres de la capital de la Terra Ferma des de finals del segle XIX fins a finals del XX. Per a consultar premer la següent adreça: http://premsadigital.paeria.es/cgi-bin/pandora.exe

Les publicacions disponibles en aquest moment son les segúents:

ACRACIA
COMBAT
DIARIO DE LÉRIDA
LA CARIDAD
LA COMARCA DE LLEYDA
LA MALA SENMANA
LA RIALLA
LA TIJERA
LA VEU DEL SEGRE
LLEYDA CATALANA
LO GAT DEL FAMADES
LO MACO LINDO
MORTALLA
SATANÁS

Per altra banda, en aquest adreça podreu consultar diferents exemplars de publicacions àcrates badalonines anteriors a 1939: http://www.cedall.org/Documentacio/Catala/cedall103510000.htm

També us facilito l'accés a la pàgina de l'Arxiu Comarcal del Ripollés on, després de registrar-vos, podreu accedir a una interessant col.lecció de publicacions de Ripoll, Ribes de Freser, Campdevànol... http://www.arxiucomarcalderipoll.org/enviarRegistre.php

També es poden consultar, en aquesta adreça: http://www.ajmalgrat.es/Recerca%20Arxiu/index_html capçeleres locals de Malgrat de Mar des de 1915 a 1975.

Per altra banda, també és interessant consultar els llibres d'actes de l'Ajuntament de Granollers, des de 1842 a 1958: http://arxiu.granollers.cat:9090/pandora/

Premsa dels exiliats alemanys (1933-1945)

En aquesta adreça: http://deposit.d-nb.de/online/exil/exil.htm per al que pogueu llegir en alemany, hi trobareu una més que interessant col.lecció de publicacions editades per les colònies d'alemanys antinazis exiliades arreu del món durant la dictadura hitleriana.

Una interessant col.lecció de premsa de la I Guerra Mundial digitalitzada

En aquesta adreça, facilitada per una amable lectora italiana del blog, podreu localitzar una àmplia col.lecció de publicacions periòdiques sobre la I Guerra Mundial. Es tracta, en gran part, de diaris o revistes dedicades als soldats destinats al front i a les trinxeres. En la seva majoria són publicacions italianes, però també n'hi ha de franceses, holandeses i nordamericanes.

Cal mirar les dues adreces següents: http://www.14-18.it/1418/index.php?3/periodici i, també, http://www.14-18.it/1418/index.php?9/giornali%20di%20trincea

També hi trobareu fotografies i altres sobre la Gran Guerra.